El poblat de La Punta d’Orley se situa al sud de la província de Castelló en un promontori de 122 m d’altura pertanyent als últims relleus de la Serra d’Espadà que s’estenen paral·lels a la costa des de la localitat d’Almenara fins al terme municipal de La Vall d’Uixó.

La seua posició geogràfica li dota d’un ampli camp visual, quelcom limitat al Sud, que s’estén per part del Barranc de Cerverola i de Sant Josep, la vall de La Vall d’Uixó i tota la plana litoral, permetent-li el control directe dels passos naturals cap al Palancia des de La Plana, la ruta litoral i, en menor grau, la ruta del riu Millars.

La visibilitat de l’assentament cap al Sud es limita a les vessants dels relleus veïns i a una xicoteta àrea de la cima de muntanyes com El Castellas (Xilxes) o El Castell d’ Almenara (Almenara) el que entorpix la comunicació amb estos poblats. Per a millorar el control dels accessos a l’Edetania i millorar la visibilitat de la part Sud, es va construir una gran torre (aprox. 10m d’altura) en la part alta del turó, per descomptat, també es buscava el control visual directe del poblat mostrant una intencionalitat defensiva i coercitiva (1).

El soldat de guàrdia en la gran torre de l’acròpolis d’Orley, d’aquell dia de maig del 218 a.C., donaria la veu d’alarma al divisar la gran polseguera que s’aproximava per la planura del sud-est, seguint el traçat de la Via Heraklea (2).

Quan la visió va ser més favorable el que van divisar els va omplir de temor i estupor. Un grandiós exercit amb prop de 60.000 hòmens, 9.000 cavalls i 37 elefants (3), passaven davant d’ells, fent-los sentir indefensos davant de tal concentració bèl·lica. Era el general cartaginés Anníbal, que va partir de Sagunt, per a travessar els Pirineus i, després de creuar el sud de França, va emprendre el pas dels Alps, que va superar a l’octubre, davall la neu, a la cerca de Roma (4). Tots els habitants del poblat d’Orley, xiquets, dones, ancians, druides i per descomptat guerrers, van ocupar posicions en la muralla Est i les torres que disposava l’estructura defensiva del poblat per a atalaiar aquell espectacle. Des d’allí tots van quedar en el més absolut silenci contemplant aquell bast exèrcit i la majestuositat d’aquelles bèsties enormes, amb trompa, grans orelles i banyes, no vistes mai per estes terres.

La veritat es que a la finalització de la 2º Guerra Púnica, fa que Roma, victoriosa del conflicte, es trobe amb un territori que controlar i gestionar. No obstant això, açò és un procés lent, un procés de pacificació que du a terme Roma quan encarrega a un cònsol cridat Cató «el viejo» intervindre en la península. Aquest proces es anomena «Romanización» i fa que cambie totalment la forma de viure dels Ibers. En alguns llocs els poblats Ibers s’aprofiten per alçar les noves ciutats o com va pasar açi se construiran exnovo. El que sí que tenim clar és que la cultura ibèrica acaba amb estes campanyes de pacificació romanes.

FMB

—-

1) “L´Arquitectura del poblat ibèric de la Punta d´Orleyl”. José Mª. García Fuertes, Isabel Moraño Poblador, José L. Meliá Granell. Monografia nº 1 de l’Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó, 1998.

(2) Esta calçada, ha rebut diferents denominacions al llarg de la història, Via Heraclea, Via Hercúlia, Camí d’Aníbal…, és coneguda com a Via Augusta, a causa de les reparacions i modificacions que l’emperador August va efectuar en la mateixa en el segle I a. C. i travessa el litoral llevantí des de Catalunya fins a Andalusia.

(3) Els elefants s’usaven en la guerra com a força de xoc, no sols per a atemorir a l’enemic sinó també per a espantar-ho; a més podien portar torretes, en els lloms per a disparar fletxes o llances des d’allí, encara que no hi ha proves que els d’Anníbal les tingueren. Durant la marxa els elefants eren molt útils, perquè podien transportar 10 vegades més càrrega que un cavall, si bé la quantitat de farratge que consumien era un desavantatge: un elefant ingerix uns 140 Kg. d’aliment al dia. Els d’Anníbal eren de la subespècie Loxodonta africana cyclotis, elefants africans de 2,3 m d’altura, un poc més baixos que els de sabana, que habitaven en zones boscoses pròximes a la serralada de l’Atles i que havien sigut domesticats pels guerrers númides.

(4) Roma havia pactat amb els cartaginesos una frontera en el riu Ebre. Però al sud de l’Ebre, en zona cartaginesa, es trobava la ciutat de Sagunt, que havia subscrit una aliança amb Roma per a defendre’s dels púnics. En el seu afany per conquistar tota la zona assignada, Anníbal va posar cércol a Sagunt, i la ciutat va demanar ajuda als seus aliats romans. Corria l’any 218 quan Roma va declarar la guerra a Cartago. Començava la Segona Guerra Púnica, que decidiria la Història d’Occident.

—

El poblado de La Punta d’Orley se sitúa al sur de la provincia de Castellón en un promontorio de 122 m de altura perteneciente a los últimos relieves de la Sierra de Espadán que se extienden paralelos a la costa desde la localidad de Almenara hasta el término municipal de La Vall d’Uixó.

Su posición geográfica le dota de un amplio campo visual, algo limitado al Sur, que se extiende por parte del Barranc de Cerverola y de Sant Josep, el valle de La Vall d’Uixó y toda la llanura litoral, permitiéndole el control directo de los pasos naturales hacia el Palancia desde La Plana, la ruta litoral y, en menor medida, la ruta del río Mijares.

La visibilidad del asentamiento hacia el Sur se limita a las laderas de los relieves vecinos y a una pequeña área de la cima de montes como El Castellas (Chilches) o El Castell d’ Almenara (Almenara) lo que entorpece la comunicación con estos poblados. Para mejorar el control de los accesos a la Edetania y mejorar la visibilidad de la parte Sur, se construyó una gran torre (aprox. 10m de altura) en lo alto del cerro, por supuesto, también se buscaba el control visual directo del poblado mostrando una intencionalidad defensiva y coercitiva (1).

El soldado de guardia en la gran torre de la acrópolis de Orley. de aquel día de mayo del 218 a.C., daría la voz de alarma al divisar la gran polvareda  que se aproximaba por la planicie del Sur-Este, siguiendo el trazado de la Via Heraklea (2).

Cuando la visión fue más favorable lo que divisaron les llenó de temor y estupor. Un grandioso ejercito  con cerca de 60.000 hombres, 9.000 caballos y 37 elefantes (3), pasaban ante ellos, haciéndoles sentir indefensos ante tal concentración bélica. Era el general cartaginés Aníbal, que partió de Sagunto, para atravesar los  Pirineos y, tras cruzar el sur de Francia, emprendió el paso de los Alpes, que superó en octubre, bajo la nieve, en busca de Roma (4). Todos los habitantes del poblado de Orley, niños, mujeres, ancianos, sacerdotes y por supuesto guerreros, ocuparon posiciones en la muralla Este y las torres que disponía la estructura defensiva del poblado para otear aquel espectáculo. Desde allí todos  quedaron en el más absoluto silencio contemplando aquel basto ejército y la majestuosidad de aquellas bestias enormes, con trompa, grandes orejas y cuernos, no vistas nunca por estas tierras.

FMB

—–

(1) “L´Arquitectura del poblat ibèric de la Punta d´Orleyl”. José Mª. García Fuertes, Isabel Moraño Poblador, José L. Meliá Granell. Monografia nº 1 de l’Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó, 1998.

(2) Esta calzada, ha recibido diferentes denominaciones a lo largo de la historia, Vía Heraclea, Vía Hercúlea, Camino de Aníbal…, es conocida como Vía Augusta, debido a las reparaciones y modificaciones que el emperador Augusto efectuó en la misma en el siglo I a. C. y atraviesa el litoral levantino  desde Cataluña hasta Andalucia.

(3) Los elefantes se usaban en la guerra como fuerza de choque, no sólo para atemorizar al enemigo sino también para ahuyentarlo; además podían llevar torretas, en los lomos para disparar flechas o lanzas desde allí, aunque no hay pruebas de que los de Aníbal las tuvieran. Durante la marcha los elefantes eran muy útiles, pues podían transportar 10 veces más carga que un caballo, si bien la cantidad de forraje que consumían era una desventaja: un elefante ingiere unos 140 Kg. de alimento al día. Los de Aníbal eran de la subespecie Loxodonta africana cyclotis, elefantes africanos de 2,3 m de altura, algo más bajos que los de sabana, que habitaban  en  zonas boscosas próximas a la cordillera del Atlas y que habían sido domesticados por los guerreros númidas.

(4) Roma había pactado con los cartagineses una frontera en el río Ebro. Pero al sur del Ebro, en zona cartaginesa, se encontraba la ciudad de Sagunto, que había suscrito una alianza con Roma para defenderse de los púnicos. En su afán por conquistar toda la zona asignada, Aníbal puso cerco a Sagunto, y la ciudad pidió ayuda a sus aliados romanos. Corría el año 218 cuando Roma declaró la guerra a Cartago. Comenzaba la Segunda Guerra Púnica, que iba a decidir la Historia de Occidente.