Epidèmia de pallola en la Vall d’Uixo

La pallola és conegut des de molt antic, i és el causant de la segona major pandèmia de la història. Ja en els jeroglífics egipcis es té constància de la descripció de la malaltia i encara que no va ser fins al segle X de la nostra era quan Abu Becr, metge àrab conegut com Rhazes, va descriure la pallola com una malaltia diferent de la pigota, se sap que entre el segle I i el XII va haver-hi a Europa importants epidèmies de pallola i que en algunes zones de Xina, Índia i del Mediterrani Oriental les epidèmies van arribar a ocasionar el fenomen de la despoblació, ja que quan s’introduïa la malaltia en poblacions que no havien estat exposades durant llargs períodes de temps la mortalitat era molt elevada. S’estima que amb l’arribada dels europeus al nou món van morir 56 milions de persones, sobretot a causa de la pallola i de la pigota. En èpoques més pròximes als nostres dies, en l’últim terç del segle XIX es van produir diverses epidèmies de pallola, causant una gran mortalitat infantil; al llarg del segle va provocar 80.629 defuncions. El virus va ser aïllat en 1954(1) i la vacuna està disponible des de 1963.

Corria el mes de maig de l’any del Senyor de 1890, la Vall d’Uixó es va inundar de llum, primavera i calor, però no sols bells atributs es van establir en la nostra solejat vall, també el virus de la pallola va acampar pertot arreu causant una llarga llista de defuncions que van aombrar l’entrada de l’estiu. La premsa de l’època certifica que l’epidèmia de pallola va ser molt virulenta, en tan sols dos setmanes es van produir més de 50 morts a causa del letal virus. Esta epidèmia va assotar a la població, sobretot a la infantil, des de maig a agost. Del total de difunts aproximadament el 47,33% eren xiquets d’edats compreses entre 0 i cinc anys, és a dir, 24 xiquets; la xifra és més aterridora si prolonguem la infància fins als nou anys, 26 sobre els 50, la qual cosa representa un 52,45%(2). Al setembre, i també segons fonts de premsa, l’epidèmia es va controlar i va començar a remetre. El cens de la Vall d’Uixó en 1900 era de 8.643 persones, la qual cosa suposa una taxa de mortalitat del 5‰(3) que es qualifica com a baixa. L’alarmant és el decreixement de la població, segons el periòdic local “L’Anticosiero” del 15 de juny de 1890, el balanç de naixements va ser de 25 xiquets, però la mortalitat va aconseguir la xifra de 69 (50 de pallola). Açò suposa una taxa de natalitat del 2‰(4). És a dir, en els mesos de l’epidèmia en la Vall, i basant-nos en xifres, morien pràcticament la totalitat dels xiquets que naixien.

La vacunació de pallola(5) s’inicia a Espanya de forma programada a partir de l’any 1978 quan s’inclou en el calendari de vacunació infantil la vacuna enfront de la pallola (cep Schwartz) administrant-se una dosi als 9 mesos d’edat.

A la província de Castelló a principis de 1978 i gràcies a la campanya de vacunació, es va reduir el nombre de malalts per la pallola (Trie-la, en valencià) a 1.693 casos, enfront dels 5.205 registrats en 1976, segons dades de la Direcció Provincial de Sanitat apareguts en el Periòdic Mediterrani del dissabte 21 de gener de 1978.

En 1981 s’introduïx la vacunació amb triple vírica, sarampión-rubéola-parotiditis, (SRP) que s’administra als 15 mesos d’edat.

L’administració de la segona dosi de SRP a tots els xiquets als 11 anys d’edat s’inicia a Catalunya en 1988. Esta segona dosi substituïx a la vacuna enfront de rubèola que es venia administrant en tot el país, des de 1979, només a les xiquetes. Gradualment altres comunitats autònomes incorporen en els seus calendaris de vacunació esta segona dosi, de tal forma que en 1994 ja són dotze comunitats les que l’administren.

Estos i altres avanços donen en 1998 una evolució molt satisfactòria de la malaltia a Espanya que permet plantejar amb certes garanties l’eradicació de la pallola en el 2005.

L’última víctima mortal per pallola a Espanya, un dona de 40 anys, es va produir en 2011 durant un brot epidèmic a Sevilla. Des de llavors no han mort més persones al nostre país, encara que sí que hi ha hagut alguns brots (València, Granada, Catalunya…), pel que els experts alerten d’un possible rebrot de la pallola a Europa, com acaba de veure’s ara a Berlín, degut especialment a unes cobertures vacuna’ls més baixes.

FMB

———–

(1) La pallola figura com a malaltia de declaració obligatòria a Espanya des de l’any 1900, per mitjà d’una circular de la Direcció General de Sanitat, concretada l’any següent, en la qual s’establix l’obligatorietat per a tots els metges de declarar els casos d’una llista d’onze malalties infecte-contagioses, entre les que figura la pallola.

(2) Xifres obtingudes del treball: Demografia Sanitària de Castelló de la Plana (1843-1869) de José Luis Aguirre Sirera.

(3) La taxa de mortalitat general és la proporció de persones que moren respecte al total de la població (usualment expressada en tant per mil, ‰ . expressen per fórmules de la forma:

formula-payola

on:

:taxa de mortalitat ( dins del grup  si X, és general   X =G)i. amb M ( novaria )

:nombre de defuncions dins d’un conjunt  .X

:nombre total de persones en el conjunt  .X

(4) La taxa de natalitat es calcula igual que la de mortalitat canviant Fx pel nombre de naixements.

(5) Per a combatre esta malaltia normalment vacunem els nostres xiquets amb la vacuna triple vírica, també denominada SPR. Pel fet que la pallola no té en si una cura específica, igual que ocorre amb l’ebola, l’única cosa que podem fer és previndre el contagi. La malaltia es coneix des de fa més de 3000 anys i el seu principal problema és l’alta taxa de contagi. Fins al moment i encara que hem controlat eficaçment la malaltia, ha matat a més de 200 milions de persones i encara no l’hem eradicat a pesar dels esforços de l’OMS.

pandemias-sarampion
Gràfic de les principals pandèmies patides al mon. La pallola és la 2º del rànquing.

———————–

 

El sarampión es conocido desde muy antiguo, y es el causante de la segunda mayor pandemia de la historia. Ya en los jeroglíficos egipcios se tiene constancia de la descripción de la enfermedad y aunque no fue hasta el siglo X de nuestra era cuando Abu Becr, médico árabe conocido como Rhazes, describió el sarampión como una enfermedad distinta de la viruela, se sabe que entre el siglo I y el XII hubo en Europa importantes epidemias de sarampión y que en algunas zonas de China, India y del Mediterráneo Oriental las epidemias llegaron a ocasionar el fenómeno de la despoblación, ya que cuando se introducía la enfermedad en poblaciones que no habían estado expuestas durante largos periodos de tiempo la mortalidad era muy elevada. Se estima que con la llegada de los europeos al nuevo mundo murieron 56 millones de personas, sobre todo a causa del sarampión y de la viruela. En épocas más cercanas a nuestros días, en el último tercio del siglo XIX se produjeron varias epidemias de sarampión, causando una gran mortalidad infantil; a lo largo del siglo provocó 80.629 fallecimientos. El virus fue aislado en 1954(1) y la vacuna está disponible desde 1963.

Corría el mes de mayo del año del Señor de 1890, la Vall d’Uixó se inundó de luz, primavera y calor, pero no solo bellos atributos se afincaron en nuestro soleado valle, también el virus del sarampión campó por doquier causando una larga lista de defunciones que ensombrecieron la entrada del verano. La prensa de la época certifica que la epidemia de sarampión fue muy virulenta, en tan solo dos semanas se produjeron más de 50 muertes a causa del letal virus. Esta epidemia azotó a la población, sobre todo a la infantil, desde mayo a agosto. Del total de fallecidos aproximadamente el 47,33% eran niños de edades comprendidas entre 0 y cinco años, es decir, 24 niños; la cifra es más aterradora si prolongamos la niñez hasta los nueve años, 26 sobre los 50, lo que representa un 52,45%(2). En septiembre, y también según fuentes de prensa, la epidemia se controló y empezó a remitir. El censo de la Vall d’Uixó en 1900 era de 8.643 personas, lo que supone una tasa de mortalidad del 5‰(3) que se califica como baja. Lo alarmante es el decrecimiento de la población, según el periódico local “El Anticosiero” del 15 de junio de 1890, el balance de nacimientos fue de 25 niños, pero la mortalidad alcanzó la cifra de 69 (50 de sarampión). Esto supone una tasa de natalidad del 2‰(4). Es decir, en los meses de la epidemia en la Vall, y basándonos en cifras, morían prácticamente la totalidad de los niños que nacían.

La vacunación de sarampión(5) se inicia en España de forma programada a partir del año 1978 cuando se incluye en el calendario de vacunación infantil la vacuna frente al sarampión (cepa Schwartz) administrándose una dosis a los 9 meses de edad.

En la provincia de Castellón a principios de 1978 y gracias a la campaña de vacunación, se redujo el número de enfermos por el sarampión (Pallola, en valenciano) a 1.693 casos, frente a los 5.205 registrados en 1976, según datos de la Jefatura Provincial de Sanidad aparecidos en el Periódico Mediterráneo del sábado 21 de enero de 1978.

En 1981 se introduce la vacunación con triple vírica, sarampión-rubéola-parotiditis, (SRP) que se administra a los 15 meses de edad.

La administración de la segunda dosis de SRP a todos los niños a los 11 años de edad se inicia en Cataluña en 1988. Esta segunda dosis sustituye a la vacuna frente a rubéola que se venía administrando en todo el país, desde 1979, solamente a las niñas. Paulatinamente otras Comunidades Autónomas incorporan en sus calendarios de vacunación esta segunda dosis, de tal forma que en 1994 ya son doce comunidades las que la administran.

Estos y otros avances dan en 1998 una evolución muy satisfactoria de la enfermedad en España que permite plantear con ciertas garantías la erradicación del sarampión en el 2005.

La última víctima mortal por sarampión en España, un mujer de 40 años, se produjo en 2011 durante un brote epidémico en Sevilla. Desde entonces no han fallecido más personas en nuestro país, aunque sí ha habido algunos brotes (Valencia, Granada, Cataluña…), por lo que los expertos alertan de un posible rebrote del sarampión en Europa, como acaba de verse ahora en Berlín, debido especialmente a unas coberturas vacúnales más bajas.

———–

(1) El sarampión figura como enfermedad de declaración obligatoria en España desde el año 1900, mediante una circular de la Dirección General de Sanidad, concretada al año siguiente, en la cual se establece la obligatoriedad para todos los médicos de declarar los casos de una lista de once enfermedades infecto-contagiosas, entre las que figura el sarampión.

(2) Cifras obtenidas del trabajo: Demografía Sanitaria de Castellón de la Plana (1843-1869) de José Luis Aguirre Sirera.

(3) La tasa de mortalidad general es la proporción de personas que fallecen respecto al total de la población (usualmente expresada en tanto por mil, ‰ . expresan por fórmulas de la forma:

donde:

: tasa de mortalidad (dentro del grupo X, si es general X = G). y con M (no varía)

: número de fallecimientos dentro de un conjunto X.

: número total de personas en el conjunto X.

(4) La tasa de natalidad se calcula igual que la de mortalidad cambiando Fx por el número de nacimientos.

(5) Para combatir esta enfermedad normalmente vacunamos a nuestros niños con la vacuna triple vírica, también denominada SPR. Debido a que el sarampión no tiene en sí una cura específica, al igual que ocurre con el ébola, lo único que podemos hacer es prevenir el contagio. La enfermedad se conoce desde hace más de 3000 años y su principal problema es la alta tasa de contagio. Hasta el momento y aunque hemos controlado eficazmente la enfermedad, ha matado a más de 200 millones de personas y todavía no la hemos erradicado a pesar de los esfuerzos de la OMS.

FMB

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.