En aquesta ocasió volem aproparlos un patrimoni que el podem trobar al nostre voltant, molt prop del casc urba i que no es altre que les restes, algunes velles i altres no tant, de la ingenyeria rural a la Vall d’Uixó.
Com a enginyeria rural es classifiquen aquells elements d’alqueries, molins, séquies, assuts, i com no dels paisatges de regadiu, tant en hortes com els abancalats de muntanya. Son elements d’utilitat rural, en què també esta present l’arquitectura comuna o vulgar (es denomina així a aquelles construccions l’únic objectiu de les quals és tindre una utilitat, satisfer d’una forma útil la funció per a la qual està dissenyada, d’una manera pràctica i sense comptar que siga artística).
Aquestos elements de l’enginyeria rural els hem classificat en diverses seccions, segons l’ús, aplicació o funció de cada un d’ells.
- Condicionament terreny
Elements que servixen per a l’aprofitament d’un terreny que de per si no seria d’utilitat agrària.
Bancal: (tambre cridat andana) es aquella superfície horitzontal en terrenys amb declivis, producte de l’obra humana que se sosté per una paret o talús (murs de contenció per a detindre masses de terra) i que s’utilitza per a labors agrícoles i naix de la falta de terreny pla. L’abancalat d’escalonat està format per replanells sostinguts per murets discontinus, d’altura variable, el llenç de la qual s’adapta al relleu i a simple vista s’assembla a una escala d’escalons irregulars en altura.
En el terme podem topetar, desde bancals simples, on nomes hi ha un replanell.
Fins i tot finques que estan totalment abancalades, on es veu clarament el escalonat format per els replanells sostinguts per murets discontinus.
Tambe és típic de l’agricultura de muntanya on es denominen bancals de secà. Son construccions centenàries, de marges de pedra, fets per tal de cultivar garroferes, oliverars, i altres arbres, que es van superposant des de les faldes de les muntanyes fins a elevar-se per les vessants al lloc més alt, o endinsant-se com a escalons pels barrancs.
Mes a mes, actuaven com a tallafocs per l’efecte de discontinuïtat en la massa forestal i limiten l’erosió del terreny, incrementant la infiltració d’aigua de pluja, afavorint la regeneració d´aqüífers.
El desenrotllament de bancals té relació directa amb la falta de terrenys de cultius plans, i està relacionat amb períodes que obligava a posar en producció nous camps per a aprofitar al màxim la capacitat agrícola d’us personal, normalment de secà, on les vinyes, ametlers, oliveres i com a producte estrela que va tindre una gran repercussió nacional per la quantitat i per la qualitat fins el segle XIX, les garrofes.
Clots de plantació: Clots com a mesura de protecció d’arbres contra el fred afavorint així un microclima que afavorix el seu cultiu en la ribera del barranc, en este cas el d’Aigüalit, on podem topetar almenys una dotzena d’ells en els que es cultivaven garroferes.
- Tancament i accés
La missió d’estos elements no és una altra que tancar i/o delimitar parcel·les, hortes o trossos en terrenys de cultiu o muntanya, aixi com facilitar el access a ixos llocs.
En el terme també trobem murets delimitadors d’hortes quina missió és separar la terra de cultiu d’un camí. Tambe hi han que delimiten una finca d’un altra al costat.
Hi han casos en que les escales son la manera mes còmoda de accedir o eixir d’un bancal o d’un horta.
En la muntanya topetem unes escales peculiars que estan clavades als marges, son unes lloses planes que sobreïxen del marge uns dos pams per poder posar els peus i pujar o baixar còmodament d’un bancal a un altre.
Tambe es molt comú topetar pontets per facilitar l’entrada de carros o vehiculs a les hortes salvant regaores o boreres. Normalment construïts amb formigó.
- Xarxes d’aigua
Sistemes antics
– Sequieta del Roig: Sistema hídric que porta l’aigua des de la font dels Tolls fins a la bassa ‘de Chimerli’ i després a la del Roig, més gran, que permetien el seu emmagatzemament per a reg de les hortes de la zona, principalment de garrofes. Si pugem per la senda d’Aigualit ho fem seguint esta antiga canalització, passem prop de l’arquet, xicotet aqüeducte d’un ull i per la mateixa font dels Tolls.
– Conjunt aqueducte medieval de l’Alcudia. Infraestructures que permitien el pas de l’Aigua dún moli a un altre. (Vore article: Les séquies de la Vall)
Regadiu
La modernització de regadius ha sigut la principal aposta de les administracions públiques per a reduir els consums d’aigua en el sector agrari en les últimes dècades, de manera que les actuacions en este àmbit s’han basat en el canvi del reg per gravetat o a manta pel de reg localitzat. A les hores tots els elements del reg a manta estan en desús, amb el consegüent perill de pedrel.
El reg a manta (o per superfície) és un dels sistemes més antics que existixen. Consistix a inundar tota la superfície del camp. L’aigua s’obté d’afloraments subterranis (pous) i arriba als camps a través de canalitzacions artificials (séquies). Una vegada l’aigua arriba a les parcel·les, serà l’agricultor el que decidisca, si rega o no. Per a regar només hauria d’obrir unes xicotetes comportes situades en la canalització perquè l’aigua inunde la seua parcel·la.
– Séquia: És un canal per on es conduïxen les aigües per a regar. El fundament es l’utilització dels plans i nivells del terreny per a la distribució i conducció de l’aigua, per la qual cosa solen distribuir-se en ramals.
A fi de repartir l’aigua des d’una canalització en uns quants ramals s’utilitzen els distribuïdors o repartidors.
– Sifons: Un sifó és el dispositiu que permetia a l’aigua d’un canal, sequia o aqüeducte, passar per davall d’un camí o per un tàlveg per a reprendre el seu nivell a l’altre costat i continuar el seu curs. Físicament es basa en els gots comunicants. El sifó ja era conegut pels romans, que ho utilitzaven en els seus aqüeductes.
– Basses: Recipient construit a l’aire lliure com a dipòsit que s’ompli d’aigua destinada normalment a regar i dispondre d’aigüa per a faenes que ho requerien com sulfatar amb les tradicionals màquines motxilles popularment anomenada «matxina». Les basses podien ser obertes o cubertes.
En la Vall el regadiu a manta és ancestral, ja des de període romà i tal vegada des dels ibers s’utilizaba. Posterioiment l’horta pertanyent a les alqueries musulmanes tambe es regava per este mètode. A finals del segle XIX es comença a plantar tarongers, en els marges «vorellaes» del riu Belcaire, però no va passar de l’anecdòtic i pioner. És durant el segle XX i passada la guerra civil quan es produïx la gran transformació del cultiu de secà al de regadiu, protegit per la tecnologia de les autobombes que van permetre la proliferació de pous de reg. Es a les hores quan van irromper en el paisatge totes estes infraesructutas hui en desús.
Arreplega i abastiment en muntanya.
– Aljub: És un dipòsit d’obra destinat a captar aigua potable, procedent de la pluja. Normalment és subterrani, totalment o parcial. Durant molt de temps ha sigut l’única font d’aigua potable que es disposaba en la muntanya. Actualment son elements historicoarquitectònics i els podem topetar al voltant del terme. Agrair el treball del valler Vicent Calvo, restaurant i mamtenint la majoria d’ells.
– Assuts: Son unes preses de reduïdes dimensions que permeten retindre i/o desviar les aigües fluvials o de barrancada. La modalitat d’assuts que disposem en el terme son els anomenats, los parats. Consistixen en l’aterrassament del sòl en barrancs per mitjà de l’alçat de parets de pedra seca, que sostenen bancals xicotets i estrets que al seu torn regulen l’erosió potencial, i controlen i aprofiten els escolaments superficials per al reg de secans marginals i reploben els aqüifers.
No podem passar per alt el complex sistema hidràulic que abastia al poble de baix des de la font de l’Anoueret creat en el segle XVIII del que hui poc podem observar, excepte la pròpia font i algunes restes de les canals al costat del cami per on es baixaba l’aigüa al poble.
- Altres
L’enginyeria també afecta l’oci i a les coses habituals del ser humà, de manera que crea, habilita i per tant permet el seu desenrotllament més còmode, inclús en llocs insospitats. Per eixemple el complexe muntant al Romeral. Lloc de trobada dels nostres majors, i de joves tambe, on es parla i es debat en plena naturalesa.
Tambe en plena muntanya es trobem llocs habilitats per menjar, on senderistes poden gaudir d’una estona per esmorzar.
Es clar que en epoques menys restrictives en quant materia d’incendis, hi havia llocs per gaudir del esmorzar o dinar, sobre tot habilitades per curruques o colles de caçadors, on es facil trovar barbacoes.
Una de les especialitats de l’enginyeria rural son les casetes de pedra seca, quin objectiu era oferir refugi als pastors o llauradors per a passar la nit o per deixar caure la ploguda, per aixó podem topetar una major concentració al voltant de la Canyada Reial del Collado i del Cordel de les Cabres, amb dos vies pecuaries a la Vall que al seu torn disposaven d’assagadors locals. La tècnica de construcció és prou senzilla, cap pedra és mala, qualsevol pot encaixar-se en el conjunt com un puzle i on tota pedra ha de col·locar-se damunt de dos, i, al seu torn, estar davall de dos.
També d’utilitat van ser les casetes de camp, algunes xicotetes concebudes per a guardar els apers de treball i altres amb alguna estada per a poder menjar o esmorzar, per a la qual cosa també s’habilitaven terrasses que donaven sombraje en els calorosos dies de primavera-estiu
Insistim en el fet que es faça un ús responsable d’este patrimoni i del seu entorn, respectant la naturalesa i deixant el lloc sense fem ni restes que els puguen danyar.
Fernando Martínez Beltrán
Per a saber més:
– Monografia d’Arqueologia i Historia, 4. «El término muncipal de Vall de Uxó. Patrimonio rural no catalogado» de Juan Fuertes Palasí.
– Aigüalit, nº 2. Revista del Centre d’Estudis Vallers. Article nº 2-«L’Evolució dels cultius al terme de la Vall d’uixó.» de Joaquim Aparici Vilar.
– Aigüalit, nº 3. Revista del Centre d’Estudis Vallers.Article nº 4-«L’aigua a la Vall d’Uixó» de José ramón Urbán.
Associació Arqueològica de la Vall d'Uixó 